Crecí con ellas y maduré con y por ellas. Porque en cada momento importante en mi vida puedo asociar un atentado, un sentimiento, una reacción relacionada con el terrorismo de ETA. Recuerdo el asesinato de Ernest Lluch, como compartí lágrimas con mi padre la mañana en que me despertó para ir a trabajar y, mientras tomábamos juntos el primer café, me daba la noticia. Las manifestaciones para pedir la liberación de Miguel Ángel Blanco con mis compañeros de JSC Barcelona. La primera vez que fui a Euskadi, a la manifestación en repulsa del atentado a Eduardo Madina, la conmoción al vernos escoltados por hertzianas y los sentimientos durante y después del recorrido: el dolor contenido, las caras de tantos ciudadanos y ciudadanas de Bilbao que nos acompañaban y que tanto querían decir, las lágrimas de sus compañeros, el rumor de los gritos de los abertzales que se agrupaban en las calles colindantes, el estupor de no alcanzar a entender porqué no podía llevar pegatinas de JSC en el metro o tenía que salir en todas las portadas de los periódicos del día siguiente encabezando la manifestación porque los compañeros de El País Vasco era mejor que no lo hicieran…..

Son tantos y tantos recuerdos los que ayer se agolpaban en mi cabeza que aún hoy no soy capaz de ordenarlos.  Y tanta y tanta gente de la que me acordé: de los conocidos como Ernest, Miguel Angel, Tomás y Valiente, Gregorio Ordoñez y sus familias. Peró también de los anónimos como Edu, un compañero de trabajo al que se le quedó ciego un sobrino por jugar con un juguete que se dejaron en el bar de su abuela y contenía un artefacto explosivo. Y de los amigos: Leire, Eduardo, Roberto, Izaskun, Lentxu y Yolanda…. Cuantas y cuantas conversaciones acerca de su vida, de lo que suponía la amenaza constante, de vivir con escolta y no tener nunca intimidad.

Por todos ellos y por todos nosotros, en definitiva, la sociedad española tiene la oportunidad de demostrar su madurez. Y la política española está obligada a dejar a un lado las elecciones del 20-N y estar a la altura de las circunstancias. No hay que perder la memoria pero debemos consolidar nuestra democracia y el Estado de Derecho. Son 43 años y demasiados sacrificios para que los dejemos perder por intereses que en ningún modo están por encima del interés general, y que hoy no es otro que la PAZ y la CONVIVENCIA.

La política és incerta, mai saps el que et depara el futur, però per ara sembla que s’acaba una etapa del meu pas per la primera línia. Han estat quatre anys intensos, pels que he de donar les gràcies perquè els he gaudit moltíssim. Segurament menys del que m’hagués agradat, perquè han coincidit temporalment amb l’alcaldia de Cunit, que sempre va ser la meva prioritat, però també per això frenètics i dels que he aprés més que en una desena de mestratges de ciència o gestió política.

Les persones que em coneixeu sabeu que sóc una apassionada de la política. Sempre dic que la tasca política no pot ser mai entesa com una feina, sinó com una manera d’entendre la vida i de viure-la. Crec sincerament que només així, amb passió, es poden disfrutar les responsabilitats, les pressions, les jornades maratonianes, la pèrdua de vida privada, i un llarg etcètera que només entendreu les persones que com jo, heu tingut el privilegi d’ostentar un càrrec de responsabilitat o esteu molt a prop d’algú que l’ostenti.

Corren mals temps per al “sector”.  La ciutadania cada cop està més desencisada dels polítics i de les polítiques. La conjuntura no ajuda, però cal fer una reflexió profunda i corregir algunes de les pràctiques i dels mètodes que es practiquen des dels partits i des de les institucions i que cada cop ens allunyen més de la ciutadania. La societat canvia a gran velocitat i sembla que nosaltres anem a rebuf i no siguem capaços d’agafar el mateix ritme.

Per això, en aquesta nova etapa que començo vull contribuir a que el meu partit avanci cap a la recuperació de les complicitats amb la ciutadania. Ho faré des de Cunit, on soc la portaveu del Grup Municipal i on, juntament amb els meus companys i companyes, lluitem contra el desmantellament dels serveis i les polítiques socials que el nou Govern Municipal ha iniciat; i on l’agrupació treballa per seguir essent un col·lectiu implicat i viu. I ho vull fer també dins del PSC, posant la meva experiència al servei dels nous reptes que ens queden per afrontar: el camí cap al 20N i la batalla per a que Catalunya troni a ser decisiva en el disseny d’un mapa polític a Espanya que ha de ser necessàriament d’esquerres per a què el país mantingui els pilars de l’Estat del Benestar i els drets conquerits en els darrers anys, a més de garantir una sortida de la crisi que amb un nou impuls a nous sectors productius; un Congrés on hem d’assentar les bases i les estratègies per recuperar el lideratge social de la Catalunya progressista, i del que ha de sortir un PSC renovat amb noves il·lusions, més d’esquerres, més democràtic, més transparent, més humà i més unit entorn a lideratges que prioritzin la coherència amb els nostres valors i el projecte que entre tots anem construint, per davant de personalismes.

Començo doncs un nou repte. Una nova il·lusió, amb més ganes que abans de contribuir a que la nostra sigui una societat més justa i més igualitària i evitar que la incertesa i les penúries de la crisi serveixin d’excusa als sectors més conservadors per atraure la confiança de molts ciutadans i ciutadanes que cerquen, de bona fe, solucions a la seva situació però que ells utilitzen després per retallar encara més el nostre benestar en benefici dels sectors més pudents. Ho em viscut a Catalunya, ho estem visquent a Cunit i a molts altres pobles i ciutats, la dreta no és la solució.

Uno de los debates más recurrentes en los últimos meses es el de la dación en pago, o sea la posibilidad de modificar la ley hipotecaria para que un propietario o propietaria pueda saldar la deuda con la entidad bancaria con la entrega dela vivienda. Estafórmula, habitual en algunos países como Inglaterra o EEUU, sólo es posible en España si así lo acuerdan las partes firmantes del contrato hipotecario. Sin embargo, no es una fórmula habitual porque las entidades bancarias consideran que les perjudica.

La dación en pago no es una reivindicación nueva pero la crisis la ha situado en primera línea. Muchas familias no pueden afrontar los pagos y pierden su vivienda. Y, lamentablemente, no sólo eso. Casi de por vida se ven obligadas a asumir unos pagos de un bien al que se han visto obligadas a renunciar. El sistema aplica su rodillo y no entiende el cambio de contexto. Aplica la norma y aumenta la catástrofe de unas familias que han perdido su vivienda porque la crisis ha aniquilado sus ingresos y son condenadas al ostracismo. Así, no es extraño, que el trabajo de colectivos comola Plataformade Afectados por la Hipoteca reciban apoyos de otros movimientos, como el del 15-M, o centren la atención de los partidos políticos.

En mi opinión, es justo que un ciudadano al que su vivienda se ha devaluado entorno a un 20% -según el INE, TINSA y el BE esta es la reducción del valor las viviendas desde Diciembre de 2007- por la caída del sector pueda saldar la deuda sin más. Sólo con la entrega de las llaves. Además, hay que tener en cuenta que este ciudadano seguramente adquirió el inmueble con una hipoteca basada en una tasación al alza para comprar muebles, cambiarse el coche e irse de vacaciones.

En este punto radica la perversión del sistema. Vivíamos por encima de nuestras posibilidades. La banca lo permitía y lo financiaba. Ha tenido que caernos encima una gravísima crisis internacional para que nos diéramos cuenta que vivíamos en una gran mentira. Tener 3 vehículos, todo tipo de aparatos de última tecnología, cuatro televisiones por hogar e irnos de vacaciones a Nueva York o a Cancún en hoteles de lujo,  pagados en cómodos plazos, hizo creer a las familias españolas que estábamos nadando enla abundancia. Lacrisis nos ha enseñado que no, pero nunca se hubiese llegado a este nivel de “ignorancia generalizada” si no fuese por el libertinaje con el que las entidades bancarias concedían los créditos o facilitaban tarjetas sin límite.

La cruda realidad nos ha hecho aprender la lección. Demomento, hemos hecho propósito de enmienda. En este sentido, son positivas las medidas del Gobierno para aumentar el límite a la inembargabilidad del 110% al 150% del salario mínimo interprofesional o la puesta en marcha –espero que sea con celeridad- de la Subcomisión análisis y reforma Sistema Hipotecario Español  en el Congreso de los Diputados.

Pero, esto por sí sólo no esla solución. Hemosde ir más allá para solventar los problemas de los miles de personas de buena fe que tienen que renunciar a su primera vivienda por imposibilidad de hacer frente a una deuda que se convierte en un lastre de por vida que nunca les dejará levantar cabeza. Las fuerzas políticas hemos de ser conscientes que estas modificaciones no son suficientes para poner punto y final al problema. No podemos caer en el engaño de haber solucionado uno de los grandes problemas de nuestro sistema actual. El debate de la dación en pago no puede leerse de manera aislada, porque lo que realmente hay que afrontar es el debate sobre el modelo de vivienda que queremos o que necesitamos.

El gran miedo de las entidades financieras a la aplicación de la dación radica en la posibilidad de pérdida de solvencia del sistema. Por eso, su posición se sustenta en aumentar las garantías hipotecarias y los tipos de interés si se llega a generalizar. Con este escenario se define un modelo en el que sólo podrían acceder a una hipoteca –a una vivienda- aquellas personas que presenten los avales y garantías exigidas. El acceso a la propiedad quedaría restringida y expulsaría a los trabajadores de clase media. Exactamente, el panorama de los países que tienen establecida por ley la dación en pago tal y como la definen las entidades financieras.

La Constitución Españolaestablece el derecho a la vivienda como un derecho universal de todo ciudadano o ciudadana y la crisis no puede obligarnos a renunciar a este derecho. No puede obligarnos a abandonar nuestro objetivo de cohesión social. Lo que debemos hacer es replantearnos nuestro modelo de acceso a la vivienda para garantizar el derecho constitucional.

En España, seguramente fruto de una cultura heredada de la post-guerra, hemos equiparado propiedad de vivienda a desarrollo personal. Si no tenías una vivienda en propiedad no eras nadie. Este ha sido nuestro error de base porque ha alentado las ansias de generar beneficios de bancos y cajas a costa de las aspiraciones de todos y cada uno de los ciudadanos. Nuestro primer reto como sociedad es un cambio de chip en el que el progreso personal y social vaya más allá de la propiedad dela vivienda. Poreso, creo que se debe avanzar en el fomento del alquiler. Solo así nos liberaríamos de una obsesión que comporta una dura carga financiera a la ciudadanía y abriríamos el camino de un cambio cultural que facilitaría una mayor movilidad, mayor conocimiento de la realidad de las sociedades que conviven en el Estado, y mayores posibilidades en la formación y en las perspectivas laborales.

¿Que problema hay por no disponer de una escritura de propiedad? ¿Sinceramente somos propietarios de algo o lo son los bancos? La propiedad de la vivienda no es una panacea. La verdadera panacea es que los ciudadanos y las ciudadanas sean los propietarios, de verdad, de sus vidas y sus decisiones.

Judith Alberich Cano

Senadora del PSC

Portavoz de Economía del Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés  

El nou curs ha començat a Cunit, al igual que a la resta de Catalunya; i un començament de cicle tan important com és l’any escolar, està marcat al nostre municipi, per les retallades de l’equip de govern: CIU-ERC-ICV.

És increïble tornar de vacances, obrir la motxilla, i que els pares i les mares es trobin dins un munt de retallades socials que fan que quan te la pengis a l’espatlla, sigui insostenible!!

I et preguntes: com pot ser això, si abans de marxar de vacances, en aquesta motxilla, només vaig deixar les promeses del programa electoral de CiU com :

“ Ajudarem  les famílies en les despeses escolars”   i ara em trobo “ de cara  l’any que ve treurem el 50% de la subvenció dels llibres de text i el 25% de la subvenció als ordinadors de l’alumnat de la ESO.”

“Potenciarem el paper de les associacions de pares i mares” i ara em trobo “aquest any l’ajuntament no oferirà cap oferta d’activitats  extraescolars, i tant l’ organització, el cost i la responsabilitat d’aquestes recaurà exclusivament en les AMPA’s.

“Reforçarem l’escola d’adults i ampliarem la seva oferta formativa” i ara em trobo “A Cunit, aquest any, quan més ho necessiten els nostres  joves no tindrem curs de català nivell C tutoritzat, tot i que la demanda s’ha duplicat en els darrers anys”.

I això no és tot, temem la suposada privatització de les llars d’infants, juntament amb la reducció en la seva subvenció. Pagarem més per les activitats esportives, futbol, bàsquet, taekwondo, etc. Encara no sabem si tindrem Escola de Música.

En aquests moments,  allò que més necessitem per sortir de l’actual situació de crisi, és formació, crèixer individualment i estar més preparats com a persones i com a país, i l’últim lloc per on haurien  de passar les tisores del tripartit de Cunit  és en el de  l’educació. Però gràcies als nostres governants la motxilla que portem ara a Cunit  pesa massa.

I és que la política de dretes de Convergència i els seus socis no té cap sensibilitat a l’hora de les retallades, tot s’hi val. I els que les paguen són aquells que més pateixen. De què serveix demanar una rebaixa dels impostos si després augmentem les despeses familiars?.

Ah! i les promeses electorals, tindrien que fer-se amb més respecte cap als votants, en només 3 mesos de vida, ja són paper mullat. Algú  hauria d’explicar perquè les paraules d’abans  i  les d’ara, com les motxilles, ja no tenen el mateix pes.

Grup Municipal PSC de Cunit

No és nou, ja fa temps que existeix una desafecció cap a la “classe” política i aquesta s’accentua quan es parla de les seves retribucions. Quant costa un regidor? Com es quantifica el seu servei a la ciutadania, la seva gestió, els horaris de matí i tarda, els caps de setmana…?

En les recomanacions de l’Associació Catalana de Municipis, a la seva escala de retribucions  i, per posar un exemple, en els cas dels tinents d’alcalde en dedicació exclusiva, haurien de percebre entre el 65% i el 85% de l’assignació atorgada a l’alcalde o alcaldessa. En el cas d’una població entre 10.001 i 20.000 habitants com Cunit, des de 61.612,32€ fins a 64.415,68€. I entre 40.048,00€ i 54.753,32 € per a un tinent d’alcalde.

Així el sou d’un tinent d’alcalde a Cunit a l’any 2008 era de 47.937,68 € anuals, quedant l’any 2010, amb la reducció del 15% aplicat per l’anterior equip de govern als càrrecs electes, en 40.747,03 €.  Per entendre’ns, 2.150 € nets al mes. Les retribucions dels regidors  sense dedicació establerta , és a dir, per assistència efectiva a les sessions dels òrgans col·legiats es determinen mitjançant unes quanties en concepte d’indemnització.

El President Pujol, al maig del 2006, en el seminari “de política i polítics” manifestava: “… en política una de les coses que fa que fàcilment es pugui caure en el desprestigi és que es tracta d’una activitat en la qual la confrontació és la norma, una confrontació que es planteja en termes de destrucció de l’adversari”. I aquesta confrontació pot fer que caiguis en la paradoxa que estem vivint a Cunit arrel del tema dels sous a l’equip de govern.

Com es justifica que un regidor que porta només una cartera, i que curiosament és el soci de govern, cobri més de 46 mil euros (7,6 milions de pesetes) i un que en porti tres només cobri 35 mil euros (menys de 6 milions de pesetes). Dedicació, gestió, responsabilitat, el vot en un ple….? Això està passant a Cunit i es converteix en pervers quan els qui ho aproven han estat criticant ferotgement a l’anterior govern pels mateixos sous.

En els darrers quatre anys l’oposició de Cunit (CIU, ERC i ICV) ha «denunciat » els sous dels regidors del govern de Cunit : « Han de donar exemple d’ austeritat i sacrifici » (comunicat conjunt). “Potser caldria plantejar un ERO a aquest equip de govern, amb unes assignacions de 49.000 € l’any de mitja, i fer passar a tots els regidors pel salari mínim interprofesional (Toni Martínez, butlletí d’ICV d’octubre del 2009). Repartiment de paperetes amb els sous per tot el municipi, la seva publicació en la pàgina web de l’electe d’ERC (in interiore homine habitat veritas) etc, etc.

Al primer ple de l’actual mandat, el nou equip de govern de CIU, ERC i ICV van aprovar que tindran quatre regidors que cobraran per assistències amb un màxim de 40.747,03 € anuals i quatre regidors amb sou, amb el mateix import anual. L’alcaldessa diu que ha renunciat al sou però ha ratificat un Drecret, per segona vegada, que diu que està a dedicació complerta i pot cobrar 52.849,57 eur/any.  El portaveu de CIU va manifestar: “no ens baixem el sou per no fer quedar malament a l’anterior equip de govern”.

És evident que la feina s’ha de retribuïr, però també s’ha de ser coherent amb el propi discurs. O es que els arguments canvien quan es un mateix qui l’ha de cobrar? Així doncs, com serem capaços mai els polítics de que la ciutadania entengui quina és la nostra tasca?

¿Desafecció?  Ens ho hauríem de fer mirar.

 Grup Municipal del PSC de Cunit

• El nou Equip de Govern incompleix la seva promesa de baixar un 20% els sous.
• Els regidors de l’equip de govern cobraran entre 36.000€ i 46.000€

Ahir es va fer el primer ple del nou ajuntament, en el que el nou equip de govern va presentar a l’aprovació els sous dels regidors/es.

Els que ens governen ara s’havien estat omplint la boca dient que el primer que farien quan arribessin seria baixar el sou dels regidors i regidores. Ho han dit en públic, ho han publicat al Cunit Digital quan van fer els pactes de govern i ho han exposat en les seves respectives pàgines web dels partits.

Paradoxalment, encara no porten un mes de Govern i ja han començat a fer retallades.  S’excusen en la situació econòmica de l’Ajuntament, per a eliminar  la subvenció per la festa d’aniversari de la Societatd’Avis Sant Sebastià, el Castell de Focs, el Concert d’Estiu o el Concurs Nacional de Colles Sardanistes. Retallades selectives i poc  afortunades perquè perjudiquen greument al sector de la restauració i comercial del municipi i que defineixenla Festa Major d’enguany, ara si, amb el lema que va fer servir Convergència fa un temps: “Cunit Poble avorrit”.

Montserrat Carreras, l’alcaldessa de tots els cunitencs i cunitenques, va dir que la gent entendria aquestes retallades, que eren necessàries per la situació crítica en que es trobava la hisenda municipal  i que ells serien els primers de donar exemple.

Efectivament han estat els primers de donar exemple de com enganyar i incomplir, ja que no han baixat ni un euro els sous que estaven establerts de l’anterior legislatura (sou que estava exposat en la seu de Convergència i Unió durant 4 anys com ha denúncia de la “barbaritat”, segons ells, que cobrava l’alcaldessa). No només no han baixat ni un sol euro sinó que han pujat l’import per assistència per poder garantir el cobrament íntegre dels imports aprovats (Cobraran entre 6 i 8 milions de les antigues pessetes cadascun dels nous regidors i regidores del govern).

Si  existeix la necessitat de reduir despeses directes sobre el serveis municipals que es donen a la ciutadania els nous regidors i regidores de l’equip de govern s’han d’aplicar seus salaris aquesta premissa ( recordem que el seus sou és pagat pels ciutadans i ciutadanes de Cunit). En canvi, s’acaben de posar els sous que van des de els 9.000.000 de pessetes que cobrarà l’alcaldessa (55.000€), que segons diu renunciarà ja que cobrarà com pel seu càrrec enla Diputacióde Tarragona, però que en comptes de no posar preu al càrrec, el dota en 9.000.000 de les antigues pessetes i està en disposició d’us en qualsevol moment , els 8.000.000 de pessetes que cobraran els tinents alcaldes (46.000€), fins a els 6.000.000 de pessetes que cobraran la resta de regidors de l’equip de govern (36.000€). Cap rebaixa.

Això en una conjuntura de crisi, amb retallades socials, en sanitat, en educació, amb augment d’impostos on els nous governants demanen a la ciutadania que s’estretí el cinturó, que acceptin les retallades, i que amb els diners que recaptem dels seus impostos tindran menys serveis, menys subvencions.

Però el nou equip de govern no farà cap esforç, cap rebaixa en els seus sous que ajudi a millorar els comptes del consistori, sembla ser que predicar amb l’exemple és molt difícil.

Grup Municipal PSC Cunit

Ahir ens varem esmorzar amb la notícia de que el nou Equip de Govern de Cunit havia declarat la situació de fallida a l’Ajuntament. La nova alcaldessa assegura que s’ha trobat amb un deute de 15 milions d’euros que, segueix afirmant, l’antic govern havia amagat.

No tinc molt clar si em molesta més la mentida, la invenció o la dramatització política. L’actual equip de Govern (CIU+ERC+ICV) han basat tota la seva estratègia electoral en els comptes municipals. El catastrofisme sobre la situació econòmica de l’Ajuntament ha estat el seu únic tema durant els 4 anys de l’anterior legislatura. Han anat a Sindicatura de Comptes, a fiscalia, al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat, han fet rodes de premsa, actes públics, han repartit fulletons a la ciutadania i, fins i tot, han penjat cartells pel poble per denunciar el, segons ells, desastre al que estàvem abocant a l’Ajuntament de Cunit i a la seva ciutadania. I, a no ser que jo hagi estat abduïda pels extraterrestres aquests 4 anys i hagi viscut una realitat paral·lela, han votat en contra de tots els pressupostos i liquidacions de Comptes Generals que s’han presentat puntualment als Plens Municipals, per no dir de la resta de plens en les que aprofitaven qualsevol excusa per parlar del deute. I ara diuen que no la coneixien?

L’altre dia, una companya, em va dir irònicament que el que més li divertia d’haver entrat en política era que la tractessin per tonta. No se m’acut una millor definició del que està fent l’actual govern. Volen que la ciutadania pensin que de debò no ho sabien, que la situació és molt pitjor del que pensaven, i així establir la opinió generalitzada de que l’Ajuntament està a punt de ser intervingut i tenir justificades qualsevol de les seves actuacions futures que no són unes altres que les retallades socials.

El que potser la Sra. Montserrat Carreras i els seus socis de govern no s’han parat a pensar el mal que li estan fent a Cunit amb aquesta irresponsabilitat. La imatge de la Institució i la seguretat dels seus serveis depèn en gran part de la credibilitat que generi.  Si ells són els primers que la desprestigien amb les seves declaracions i que escampen les seves misèries hiperbolitzades i exagerades, el que provocaran és que els proveïdors i els bancs surtin corrents. Llavors sí que correm el risc de que l’Ajuntament faci fallida de debò.

Durant 4 anys, l’equip de govern presidit pel PSC ha aguantat una situació econòmica molt complicada i provocada per tres grans causes: 1. la problemàtica de gestionar un municipi que ha de donar serveis per gairebé 20.000 persones durant tot l’any i 45.000 els mesos d’estiu, quan només rep transferències de l’Estat i de la Generalitat per a 12.700 (perquè contra el que tothom pensa l’IBI només és 1/3 part dels ingressos de l’Ajuntament); 2. la caiguda de 4 milions d’euros des de l’any 2008 ingressos en concepte d’ICIO, 3. la voluntat política del PSC de mantenir serveis, especialment, polítiques socials en uns moments en els que la ciutadania ho estaven i estan passant molt malament.

Efectivament és un model, qüestionable, opinable i fins i tot criticable, però és el model amb el que el PSC va guanyar les eleccions de l’any 2007.  Un model que prioritza la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes del municipi. Que no eludeix la realitat i que estava fent esforços per ajustar el pressupost en despesa supèrflua i anar compensant mica en mica el deute de l’Ajuntament fins arribar a l’equilibri l’any 2013. Però que té molt clar que la ciutadania no pot pagar el preu d’un problema estructural de l’Ajuntament, en particular, i del finançament dels ens locals, en general. El debat mai ha estat en si s’havia o no de retallar, sinó en on retallar.

En aquestes eleccions, la ciutadania ha apostat clarament per un canvi de model. Ha donat la confiança a CIU, la força política que durant 4 anys ha criticat la gestió del PSC i ha defensat que ells ho farien millor. Doncs, bé, ara ha arribat el moment de que ho demostrin. La ciutadania els ha escollit per a que governin i no perquè segueixin adoptant el rol d’oposició. Però per fer-ho cal que entenguin que el Govern, per davant de tot, ha de defensar la imatge i la credibilitat de la institució i preocupar-se per resoldre els problemes de la ciutadania, que no són pocs i molts estan ben allunyats de la situació econòmica municipal.  Una altra cosa seria prendre-la també per tonta.

Judith Alberich Cano

Portaveu del Grup Municipal del PSC de Cunit

Alcaldessa de Cunit durant la legislatura 2007-2011

Els i les que em coneixeu sabeu que soc el que se’n diu un “cul inquiet”, que no puc estar parada i que sempre he de tenir tres coses alhora entre mans. És el meu ADN, no li puc fer més. Doncs ara mateix les meves tres activitats són fer oposició a Cunit (que falta ens fa), el PSC i viure. I d’això va la nova etapa d’aquest blog, de compartir el que jo soc i el que penso de totes les facetes de la meva vida amb vosaltres.

Potser, només potser, els que només heu vist a una persona dura, seriosa i incisiva, comenceu a descubrir a la dona apasionada, positiva i vital que també soc. És curiós com costa treure’t la imatge preconcebuda de sobre, ja pots mostrar-te al món tantes vegades com vulguis que quan tan clavat el “san benito” no hi ha Déu que te’l tregui.

En fi, d’aquest tema ja faré un especial que últimament tinc material de sobra. Però per ara començaré per penjar els articles d’opinió que tant jo com el Grup Municipal del PSC de Cunit em anat escribint aquest estiu.

Ens anem veient……..