Feeds:
Entrades
Comentaris

Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.

¿Realmente soy una romántica de la política? ¿Qué ha sido del debate, la reflexión, las ideas y los valores? Si no convertimos la política de nuevo en la gestión de las ideas, la habremos pervertido de verdad. Todo eso es lo que he pensado después de leer el artículo de Vicente Verdú en El País de hoy. Os lo reproduzco para que lo leáis pero, por favor, no dejéis de pensar.

La estrategia del escándalo
VICENTE VERDÚ 21/11/2009


Si, por una parte, ya somos mayores como para asombrarnos, no deja de ser asombroso que los políticos se espíen tanto entre sí. La explicación parece, sin embargo, sencilla.

Manuel Castells (Comunicación y poder. Alianza, 2009) establece una ecuación o secuencia que aclara las cosas. 1) La política ya no se basa en ideologías sino en ofertas programáticas recicladas de los sondeos que averiguan aquello que desean los ciudadanos. 2) Puesto que los partidos rivales suelen emplear las mismas firmas de sondeo y en las mismas temporadas, las propuestas tienden a ser iguales. 3) La distinción entre una u otra viene a ser de matices y, lo importante, será la buena o mala percepción del líder. 4) Desprestigiadas todas las instituciones -partidos incluidos- lo más determinante serán las buenas o malas vibraciones que suscite la persona.

La gente -como dice la neuro-ciencia- elige por corazonadas, golpes de vista (blinks) y sólo más tarde envuelve con argumentos razonables el impulso desnudo. De este modo, la vibración emocional de una cosa o una persona hoy, en el capitalismo de ficción y de consumo, orienta la compra y el voto. Aún quedan reminiscencias de izquierdas y derechas propias del viejo capitalismo de producción pero la ascendencia del marketing ha erosionando sus perfiles.

Los modelos de sanidad, la educación, el urbanismo, la justicia o la ecología discurren entre promesas, mentiras, errores y decepciones de un extremo a otro. El recelo se halla grabado en la sociedad civil y el único asidero en medio de tanta mendacidad viene a ser la confianza inmediata que despierte el líder. El líder puede no tener carisma alguno, basta que se le vea como una persona honrada. Gente de fiar en medio de la infidelidad general, un tipo legal en medio de la ilegalidad rampante, una mente sensata entre los variados cantamañanas que le rodean.

En síntesis, personalizada la política, el espionaje de sus líderes se vuelve una estrategia decisiva. Espionaje en busca de información que mine la confianza en un nombre ascendente, espionaje que erosione la estampa que atrae el voto.

Todos, pues, son espiados y siendo el espionaje tan importante su mercado crece. Los espías escudriñan indiscriminadamente a la derecha o a la izquierda y, como los traficantes de armas, venden sus pesquisas a unos y otros. Más aún: puede pensarse que esto del espionaje dentro del mismo partido no es otra cosa que el ejercicio de profesionales recabando información para venderla en cualquier mercado con el objetivo último de provocar escándalos. El escándalo como arma política o incluso el escándalo como nueva forma política, desde la Levinsky a las velinas, desde los trajes a los solares, desde la pederastia al Palau. De escándalo en escándalo -como los programas Sálvame de Telecinco- vive o se salva la política: la política del espectáculo. Porque, ya sin asombros, ¿cómo podría ser de otro modo en una sociedad mediática, sensacionalista, basada en el infotainment y el rasante mundo del corazón?

Todavía estoy emocionada. Hoy he tenido el privilegio de escuchar las palabras de una mujer excepcional, Ana Ferrer (o Anne Perry, su nombre de soltera), en el acto de entrega de la medalla de oro del Senado a título póstumo a Vicente Ferrer.

Sin duda la labor de Vicente Ferrer ha sido encomiable para el desarrollo de las comunidades campesinas de la India y su impronta, la Fundación Vicente Ferrer con sus miles de voluntarios, permitirá continuar con esa “revolución silenciosa” que comenzó en 1952 cuando aterrizó por primera vez en la India como misionero jesuíta.

Pero la figura de Ana es completamente desconocida. Esta periodista inglesa de 62 años se unió al grupo de 6 voluntarios que colaboraban con Vicente en 1968, cuando este pudo volver a la India después de su expulsión dos años antes, y nunca más se separó de él. Lleva años trabajando  por los derechos de las mujeres indias y por la creación de una red sanitaria en la región de Anantapur, y actualmente es la directora de proyectos de la fundación.

Sólo personas como ella son capaces de dar su vida por los demás. Ana Ferrer es una mujer dulce, serena, humilde, que habla de su marido en presente, con un profundo amor, que admira su figura y lucha porque su labor perdure, por mantener la cooperación al desarrollo de la fundación que ambos crearon y por la que han dedicado su vida. Sabe que sus vidas han dado la vida a miles de personas, pero no le da ni la más mínima importancia, es como si además de su pasión fuera su obligación o su destino.

Sus palabras me han emocionado, nos han emocionado a muchos. En una época en la que parece que prime el egoísmo, las fanfarronadas, el individualismo y el poder del más fuerte, encontrar a personas que dan su vida por los demás con discreción animan a  seguir creyendo en la humanidad.

Hoy Anna Ferrer nos ha devuelto un poquito de esperanza.

Ana y Vicente Ferrer

L’Ajuntament de Cunit està vivint una etapa important pel que fa a la prestació dels serveis a la ciutadania. Aquest dilluns s’ha obert al públic l’EMAP, la nova oficina d’atenció social personalitzada, i a finals d’any, l’OAC serà també una realitat. Dos nous puntals que milloraran el contacte amb la ciutadania.
La creació d’aquests nous i millors espais d’atenció respon a la nostra manera de governar en base a una gestió eficient, moderna i amb la màxima transparència.
Crear espais d’atenció integral a les persones és una de les accions prioritàries per a treballar en les línies socials. A més, és molt important oferir un punt d’atenció centralitzat on sigui possible rebre informació absolutament actualitzada i de qualitat en matèria ocupacionals, de creació de negocis, d’assistència social, de la gent gran, de salut, d’igualtat, i un llarg etcètera.
Sense dubte, grans reptes que acceptem amb valentia des de les administracions locals perquè volem continuar millorant en eficiència. És la nostra responsabilitat assumir les noves realitats del nostre municipi.
El creixement de Cunit ha fet necessari que l’Ajuntament aposti per la proximitat amb els veïns i veïnes. I així hem fet. El nostre objectiu? Continuar treballant per a Cunit i estar al costat dels cunitencs i de les cunitenques.

Qui ens dediquem a la gestió pública tenim la responsabilitat de fer avançar els nostres municipis i les nostres societats. Això comporta grans alegries que són la millor recompensa a la nostra feina, però també a vegades ens envaeixen sense previ avís, sensacions i situacions que ens provoquen sentiments contraris.

Lluitar per sistema contra atacs sense arguments, justificar constantment la nostra feina, haver de demostrar la innocència com a gestors públics és tan perillós com que es pot arribar a ressentir el sistema democràtic. Em pregunto què passarà si això va a més, em pregunto per què s’està creant injustament aquesta situació de descrèdit cap a tota la classe política.

Vull fer una crida a buscar respostes, convido als mitjans de comunicació a reflexionar, a no donar veus a persones o col·lectius no representatius. Posem de la nostra part i cadascun des de les seves responsabilitats, és molt necessari per no malmetre la nostra societat.

Cunit es troba en aquest cas. A Cunit no passa res que se surti de la normalitat del que representa la gestió pública, des dels diferents organismes i des de les seves responsabilitats. Llegim a la premsa que l’Ajuntament ha estat intervingut, que hi ha regidors a la presó, que funcionàries han estat interrogades. No, no i no. No és veritat!

La veritat absoluta en el cas del meu municipi, i ho afirmo des del càrrec que ocupo, és que s’està aprofitant el moment tan delicat, per a treure rendiment polític, part de sectors contraris al govern que presideixo.

Lamentablement per la democràcia estem vivint un clima inflamable per a acusacions ambigües. Adonem-nos que, a banda del que ha sortit del cas Millet i del cas Pretoria, en aquest article s’han volgut barrejar dos accions ben diferenciades.

L’Ajuntament de Cunit està dins dels processos habituals que porta a terme la Sindicatura de Comptes pel que fa a auditar els comptes generals de les administracions (Convido a revisar-ho al web www.sindicatura.org). Des de l’any 2008 sabem que nosaltres érem un dels ajuntaments com Olot, Sant Boi, El Prat de Llobregat, Salou i Sant Pere de Ribes. L’auditoria està feta, l’Ajuntament ha conviscut amb personal de la Sindicatura des de febrer fins al juny d’enguany, correctament, aportant la documentació necessària i amb tota normalitat. Només estem pendents conèixer l’informe final amb les recomanacions pertinents.

 Casualment, ha coincidit en el temps l’aplicació dels nous valors cadastrals fruit de la ponència que la Gerència del Cadastre va aprovar l’any 2007, això sí, en base als treballs previs que l’Ajuntament va adjudicar a l’empresa La Auxiliar de Recaudación,  fins ara gestora dels tributs municipals.

Després de dues denúncies veïnals, l’Ajuntament ha fet el que el jutjat ha requerit, és a dir, aplanar-se a la demanda interposada i reconèixer l’error administratiu en la forma de l’adjudicació d’aquestes feines.

Reitero i ho continuaré repetint, el govern va portar a Ple el reconeixement de l’error i ara fa un mes hem tornat a demostrar la nostra transparència i responsabilitat aprovant l’anul·lació també del contracte que l’Ajuntament té amb aquesta empresa des de l’any 1989, quan se’ls va adjudicar aquest servei per part d’un govern local de CiU.

En resum, ens trobem que la FAVC fa les declaracions i la premsa aprofita la situació actual per a incentivar la demanda del seu producte. Al final, aquests són processos administratius que, amb millor o pitjor fortuna, s’han dut a terme. Però aquí no hi ha res de res de res a amagar. Hem actuat amb total transparència i respectant estrictament els condicionaments legals, la documentació és pública i els expedients són oberts.

Hi ha qui s’afegeix als esforços d’alguns per a desprestigiar la política i les administracions, fent pagar justos per pecadors. Entrar en el joc de les especulacions i sembrar dubtes sobre els gestors públics es molt perillós, allunya cada cop mes a la ciutadania de la política i desestabilitza el sistema democràtic.

L’equip de govern de Cunit creu fermament en la dignitat política i en el servei públic, per això ha estat sempre transparent i ha col·laborat àmpliament en tot des de que va començar aquest procés pel be del municipi i la seva ciutadania que son els qui veritablement ens importen.

Comunicat Equip de Govern de Cunit del 5/11/2009

Entrades anteriors »